DIMECRES 26 DE MARÇ DE 2014

JANE EVELYN ATWOOD

La fotògrafa nord-americana establerta a París va arribar a la capital francesa al 1971. Cinc anys més tard va realitzar las seves primeres fotografies sense cap tipus de formació prèvia. Aquella jove americana es va sentir molt aviat fascinada per la gent estranya que es creuava en alguns barris. El seu primer treball es centraria en les prostitutes de París, un món al que es va aproximar de la mà d’una prostituta, Blondine.

Segons reconeix la pròpia Jane, la seva curiositat no estava exempta de por. Cada nit durant un any va fotografiar el que succeïa en un edifici on tenia lloc les trobades entres prostitutes i clients. Amb el temps, aconseguiria també retratar el que succeïa al interior de les habitacions. Ningú fins llavors havia arribat tan lluny, un talent que fou reconegut per l’Agencia Magnum, de la que la Jane no havia escoltat parlar fins a llavors. Aquesta forma de treballar la va acompanyar tota la seva vida: “per aprofundir a la realitat has d’apropar-te fins la seva intimitat”.

Aquest mateix esperit la guiaria a un segon treball sobre els nens cecs, que arranca al 1979, i que en paraules de la fotògrafa, és “la història més trista que he explicat mai”. Al 1987 va començar a fotografiar a un malalt de SIDA, el primer pacient a Europa que es va mostrar de forma pública en un moment en que el continent sentia horror davant aquesta lacra desconeguda, incompresa i silenciada.

L’autora explica que són molts els que afirmen que la Jane Evelyn Atwood és una activista dels drets de les dones o dels malalts de VIH, encara que ella tan sols se sent testimoni privilegiada d’aquestes històries. En el cas de la Jean-Louis, va sentir la necessitat de posar rostre als malalts que pateixen aquesta malaltia. Durant 9 mesos va conviure amb Jean-Louis, que havia contret la SIDA 3 anys abans i, de forma incomprensible, sobrevivia sense tractament a base de medicaments per a dolències comunes. Durant aquest temps va compartir quasi les 24 hores del dia amb ell fotografiant el seu dia a dia. “No pots ser sentimental, tan sols mostrar la realitat tal qual és, encara que sense insistir en el drama”. El definitiu ingrés de Jean-Louis a un hospital marcaria a Jane: primer va deixar de fotografiar-lo quan va sentir que es repetia i que no mostrava res nou, però va tornar a fer-ho amb la intenció de mantenir-lo amb vida. A finals de 1987, Jean-Louis va morir. No obstant, poc abans de morir va poder veure el reportatge que la revista francesa Paris Match li va dedicar. Va ser la primera vegada a Europa que es posava rostre a un malalt de SIDA.

La fotògrafa que sent fascinació pels exclosos, va emprendre llavors un treball en el que ha dedicat 10 anys de la seva carrera: Women in prison. A la seva indignació inicial al ser-li denegat el permís per entrar a les presons per a homes, li va succeir un sentiment de vergonya quan va constatar que ningú havia explicat abans la realitat de les presons de dones. Durant els últims anys Jane Evelyn Atwood ha recorregut nombroses presons femenines de tot el món (França, Europa de l’Est, Rússia, Estats Units…). A totes elles va fer la mateixa observació: són centres especialitzats en la humiliació en lloc d’en la reeducació de les dones que, en la majoria dels casos, compleixen condemna per causa dels homes (per intentar salvar les seves vides o salvaguardar la dels seus fills).

Totes aquestes històries crues que relata la Jane han tingut sempre el consentiment exprés i per escrit de les seves protagonistes per poder publicar aquestes fotografies.

TAULA D’EXPERIÈNCIES

Juan Carlos Tomasi, Metges Sense Fronteres (MSF)

El fotoperiodista de Metges Sense Fronteres (MSF) exposa el doble ús de les fotografies dins de l’organització: transmetre informació i realitzar campanyes. El fons documental de l’organització a través dels diferents reportatges que duen a terme poden disposar permet d’un potent arxiu per a la realització de les campanyes. Segons explica Tomasi, a MSF totes les fotografies passen pels filtres del respecte i la sensibilitat i totes les persones que hi apareixen signen una autorització sobre l’ús que es farà d’aquestes imatges.

Toni Segarra, *S,C,P,F …

El reconegut publicista arrenca la seva intervenció puntualitzant que la “fotografia social” no és només la que fan o utilitzen les ONG sinó qualsevol imatge que persegueixi una finalitat social. A la societat de consum on vivim, tots tenim una responsabilitat social.

Com a exemple, Segarra fa referència a la revista Colors, llançada el 1991 i editada per Benetton. La publicació pretén parlar sobre “la resta del món” des de la visió del prestigiós i polèmic fotògraf Oliviero Toscani i del director d’art Tibor Kalman per tal de “mostrar el món a la resta del món”.
Segarra explica que Toscani és un fotògraf provocador que treballant per a una marca comercial com Benetton introdueix temes de debat social (la religió, els refugiats, etc.). El caràcter social de la revista es va fent més explícit a mida que els números avancen. Segons Segarra, Colors és una gran mostra de treball social tot i que la seva pretensió sigui naif ja que, en els temps que corren, és inviable que existeixi la opacitat de les marques. Els nous mitjans de comunicació de masses, com ara les xarxes socials, han creat la necessitat que les marques s’expliquin i diguin als consumidors quina és la seva opinió del món.

Josep Giralt, Fundación Vicente Ferrer

El responsable de Comunicació de la Fundación Vicente Ferrer fa un repàs de l’evolució de l’ús de la fotografia al Tercer Sector. Giralt ens explica que, al segle XX, les imatges utilitzades tenien una manca de rigor informatiu i únicament ens mostraven menors esquàlids i desnodrits fent ús d’una mena de “pornografia humanitària”. Eren els temps en què assistíem impassibles a una pèrdua de dignitat humana per tal de pujar l’índex d’audiència. I, el més important, no es feia cap tipus de reflexió sobre las causes de la pobresa.

Tot comença a canviar a la dècada dels 80 amb l’entrada dels codis deontològics a les ONG, que rebutgen les imatges estereotipades donant veu a qui no la té i retornant-los la dignitat que els correspon.

Ja a la dècada dels 90 s’introdueixen la corresponsabilitat Nord-Sud, els conceptes de la igualtat de gènere i els drets humans i la participació i l’acció col•lectiva que substituiran l’exclusiva finalitat recaptatòria, la visió a curt termini, l’enfocament paternalista respecte al Sud, així com la seva imatge passiva.

En Josep Giralt finalitza la seva intervenció amb una frase del mestre de periodistes Kapucinski: “Per a ser bon fotoperiodista s’ha de ser una bona persona”.

Anuncis