DIJOUS 27 DE MARÇ DE 2014

MUGUR VARZARIU

El fotògraf d’origen romanès arrenca la seva intervenció amb una al•lusió al treball del seu col•lega Jane Evelyn Atwood, que havia pres la paraula el dia anterior en les I Jornades de Fotografia Social: no és indispensable posseir la trajectòria professional de l’americana per crear alguna cosa diferent que mostri els assumptes que ens importen. Ell mateix és la prova d’això, ja que la seva carrera com a fotògraf es va iniciar fa amb prou feines quatre anys. A continuació exposa la seva trajectòria fins a arribar a aquest canvi radical de vida. El seu pare va lluitar contra el comunisme i, desposseït de la seva documentació per les autoritats, va haver de començar de zero. Mugur va ser un nen que cuidava dels seus amics i que va tenir sempre inquietuds a l’escola. Amb la caiguda del comunisme a Romania en 1989 es marxa a Itàlia i França en un viatge per Europa per descobrir per si mateix els valors universals que fins llavors tan sols havia llegit en els llibres. De tornada al seu país, es va graduar en Economia i va cursar un MBA a Romania i va estudiar Lleis durant tres anys. Casat des de fa 15 anys i pare de dos fills, Mugur va treballar durant 15 anys en grans empreses arribant a ocupar llocs de responsabilitat en l’àmbit del màrqueting i creant la seva pròpia empresa. En 2006, Varzariu comença a escriure articles de temàtica social i política sobre el seu país, un punt d’inflexió que en 2010 li portaria a abandonar el món corporatiu i embarcar-se en l’aventura fotogràfica. El seu treball s’ha centrat en els problemes inherents de Romania, el país més pobre de la Unió Europea: segregació, prostitució, exclusió, accés a l’educació, minories… Des que va començar el seu treball com a fotògraf, la seva relació amb les autoritats ha estat tibant. Varzariu va emprendre una croada personal en Baia Mare, una barriada en la qual l’alcalde tenia la intenció de construir un mur de vigilància per segregar a una part de la població. A més d’a través de les seves fotografies, Mugur va escriure una carta oberta en un dels principals periòdics de Romania per denunciar la situació i demanar a les ONG locals que prenguessin cartes en l’assumpte. Lamentablement, a dia d’avui ningú ha fet gens. Per al fotògraf, es tracta d’una prova més de l’alt grau de corrupció que afecta a les organitzacions socials al seu país. Durant 2 anys, Mugur va documentar la situació en Baia Mare, sense aconseguir una sola fotografia d’enderrocaments. El mateix dia en què el fotògraf es va absentar del terreny, van començar els desnonaments, alguna cosa que han aconseguit paralitzar ara com ara. “Al final dels meus dies no voldré ser recordat com el millor fotògraf del món, sinó com un ésser humà decent”, afirma rotund Varzariu. En aquest sentit i de forma irònica, ha volgut agrair a Sarkozy la seva decisió de donar 300€ a cada immigrant romanès present a França per retornar a Romania perquè això li va fer ser conscient de la realitat que no mostren els mitjans: ells vénen d’un lloc que és el infern i aquest infern està a Europa. Ell mateix reconeix que, de no haver-se dedicat a la fotografia, hagués abandonat el seu país. Però gràcies a ella, va entendre que no havia de marxar-se lluny per trobar històries que explicar. Reivindica que no tots els romanesos són gitanos (terme que rebutja), al mateix temps que tracta d’explicar el drama del seu país: Romania és un país que, per explicar-se a si mateix, ha de començar per dir el que no és. I llança una crítica: els romanesos són presoners dels seus polítics i ell ha arribat moltes vegades abans que les autoritats a problemes que concerneixen al seu país, com el cas de Baia Mare, i les ONG a remolc del seu treball. Mugur Varzariu ha rebut nombrosos reconeixements pel seu treball en Baia Mare i és convidat habitual en fòrums de l’ONU, el Banc Mundial i centres educatius del seu país.

TAULA D’EXPERIÈNCIES

Juan Alonso, Fundación Vicente Ferrer

El documentalista de la Fundació explica que l’organització sempre ha apostat per la fotografia i, des de fa 15 anys, ho ha fet de la mà del Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC). Juan Alonso afirma que “a nivell intern, hem mantingut molts debats que ens han permès madurar fotogràficament”. Per il•lustrar-ho, mostra exemples de l’ús de la fotografia en la FVF: e-mailings, revistes, notícies a la pàgina web, galeries d’imatges, memòria d’activitats, fullets de captació, fullets d’herències i llegats, pàgines interiors de publicacions com la revista o la memòria anuals i xarxes socials. En tots aquests exemples s’observa que en la FVF fotografia i disseny treballen conjuntament, es reforcen, i en la selecció de les fotografies existeix una inevitable intencionalitat. El 2009 la Fundació es proposa el repte d’anar més enllà de la foto-notícia: realitzar un reportatge de l’Índia rural a través de les dones i la seva realitat quotidiana. Així neix el projecte “Dones, la força del canvi en l’Índia”, una exposició itinerant que explica la història de 7 dones de l’Índia rural de la mà del fotògraf Albert Uriach, amb l’edició de Llorenç Raich i Juan Alonso i el suport del departament de comunicació de la FVF dirigit en 2009 per Inés Milá. Aquestes fotografies conformen un relat visual amb les dones com a protagonistes. A través del seu dia a dia es registren aspectes culturals i socials representatius de l’Índia així com la labor que la FVF exerceix en la millora de les condicions de vida de la dona, de la seva família i de la comunitat.

Pablo Tosco, Oxfam Intermon

Pablo Tosco explica el vincle entre la fotografia i el documental audiovisual, dues disciplines convergents. El seu exemple és el documental Huellas que no callan, un curt sobre les històries de dones víctimes de la violència a Colòmbia. L’objectiu no és explicar la complexitat del conflicte, sinó exemplificar-ho amb aquestes quatre històries i anar a les causes. En tornar de terreny, quan revisava les entrevistes, el fotògraf va començar a ser conscient de la increïble força d’aquestes dones per guarir-se per dins, aquest terme tan en voga ara de la resiliència (capacitat de ressorgir a partir del dolor). Així, passen de mates passives a agents de dret per adonar del que està passant i exigir responsabilitats.Amb aquest reportatge, no pretenien ser únicament un altaveu per a les protagonistes, sinó també intentar denunciar les plataformes que les estan silenciant.

GroundPress

Tres dels set integrants d’aquest jove col•lectiu presenten en aquestes jornades tres dels seus treballs, que tenen sempre com a temàtica principal el conflicte. Quan hi ha un conflicte existeixen dues parts i ells prenen partit per la més desprotegida, no solament per visibilitzar-la sinó també per dignificar-la. Els reportatges presentats per GroundPress van ser:

1) La Nau
El treball fotogràfic sobre aquest recinte industrial abandonat en el *Poble *Nou de Barcelona (ara l’actual 22@) era llar i lloc de treball per a tota una comunitat desfavorida, exclosa del sistema. Els seus habitants havien creat aquest espai van construir la seva pròpia economia. Però la propietària legítima de l’edifici va interposar una denúncia i va acabar guanyant el judici que expulsava de facto a aquestes persones. Malgrat el treball fotogràfic de GroundPress per frenar el desallotjament, al final no van poder evitar-ho. La promesa de l’Ajuntament de Barcelona de donar papers als immigrants il•legals ha quedat incomplida.
2) Miners
Durant tres setmanes els fotògrafs de GroundPress van treballar sobre les mobilitzacions dels miners d’Astúries quan el Govern va anunciar la seva intenció de suprimir les ajudes. En tornar, es van adonar que havien documentat únicament la punta del iceberg, les barricades, la part més explicita i superficial del conflicte. Una altra fotògrafa del col•lectiu va tornar per fer el treball des d’una altra perspectiva, explicant més en profunditat la situació dels miners i les seves famílies.
3) La voluntat d’un poble
L’objectiu d’aquest tercer treball va ser trencar amb l’hegemonia del discurs a través de la fotografia, mostrar un altre punt de vista de la realitat a Catalunya.

Anuncis