Dilluns 11 de abril de 2016

Les II Jornades de Fotografia Social intenten obrir un debat entre el fotoperiodisme i la lluita de les organitzacions civils. Són molts els elements que els uneixen, entre ells, el principal és donar visibilitat a les injustícies socials i donar veu als milers de persones anònimes excloses pel sistema. En els últims anys, el fotògraf social s’ha vist més recolzat per aquest tipus d’organitzacions que no pas pels mitjans de comunicació. Tot i això existeixen diferències en la manera de presentar les víctimes. “Necessitem un espai per la reflexió crítica i que les organitzacions ens expliquin com s’han sentit en relació als mitjans”, explica Eduard Bertran, director de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. D’això ha parlat el fotoperiodista Olmo Calvo, l’activista de la PAH, Marta Salgot i el fundador de Proactiva Open Arms, Òscar Camps.

 

Olmo Calvo, fotoperiodista: “La història l’has d’explicar des d’algun lloc i jo he decidit fer-ho des del costat de les víctimes”

Olmo Calvo remarca el seu passat activista perquè aquesta circumstància l’ha definit com a professional. Reconeix haver pogut explicar amb imatges la història recent d’Espanya gràcies a la complicitat d’organitzacions civils com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), no tant dels mitjans de comunicació. Considera que el fotògraf social és “el més afectat per la precarietat laboral del periodisme”.

Defineix la fotografia social com “una manera d’explicar i documentar la violació dels drets humans, els drames, però també la celebració de la vida: la intrahistòria que no reflecteixen els mitjans de comunicació convencionals”.

 Olmo Calvo adverteix que els perills als que s’exposa el professional freelance són directament proporcionals al perill que corre la població de rebre informació manipulada “des d’un únic punt de vista: el dels grans mitjans dominats per interessos econòmics” i adverteix de la gravetat de les conseqüències “està en perill la democràcia”.

Olmo Calvo ha retratat la història recent d’Espanya des de la crisis econòmica. Dins d’aquesta, ha marcat diferents etapes que van començar al 2008 amb les batudes  racistes a Madrid, les manifestacions del 15-M, les confrontacions dels miners i, finalment els desnonaments.

Actualment està centrat en la cobertura dels refugiats. “La història l’has d’explicar des d’algun lloc i jo he decidit fer-ho des del costat de les víctimes”.

Marta Salgot, activista de la PAH : “Els desnonaments no han passat a la història”

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca és un moviment ciutadà que neix de la lluita pel dret a l’habitatge. Té les seves arrels al 2005. Actualment la componen 200 plataformes actives a tot l’Estat. Marta Salgot era de les que pensava “això no em passarà mai a mi”, però va passar. Va ser acomiadada i no va trigar en rebre l’ordre de desnonament. I va transformar la frustració en la lluita activa. “La gent que ve a nosaltres sent culpa, por i vergonya. Nosaltres els hi donem la volta i convertim tot això en recolzament”, explica. Des de 2008 la PAH ha paralitzat 420 desnonaments i, malgrat els missatges optimistes sobre la recuperació, Salgot adverteix que “només a Barcelona segueix havent-n’hi sis al dia. Els desnonaments no han passat a la història”.

La PAH té una estructura assembleària que lluita contra els desallotjaments des de varis fronts: la dació en pagament retroactiva, el lloguer assequible, la paralització dels desnonaments, l’habitatge social i la garantia de subministraments energètics. “La PAH és un instrument d’empoderament dels afectats-recalca Salgot- no som gestors, proporcionem a la gent eines per lluitar pels seus drets amb seguretat i dignitat”. L’activista va destacar un dels majors èxits de l’organització després de la presentació l’any passat d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) al Parlament de català amb la qual van aconseguir que “no pugui haver un desnonament sense que existeixi una garantia de reallotjament de subministraments”.

Òscar Camps, fundador de Proactiva Open Arms. “Hi ha periodistes amb ànima i periodistes sense ànima”

El recent distingit com a Català de l’Any és un exemple de societat civil organitzada per donar resposta a una crisis humanitària. Forma part del grup de socorristes de Badalona que es va desplaçar fa sis mesos fins les costes gregues per ajudar als milers de persones que arribaven fugint de conflictes. Com succeeix sempre en aquests casos, les màfies repunten i treuen profit de la vulnerabilitat, organitzant els trasllats sense les més mínimes condicions de seguretat.

Determinació, desobediència i comunicació són les claus del nostre èxit”, afirma. Camps creu que els fotògrafs i les organitzacions civils són bons aliats en la visibilització i denúncia de les injustícies. “És important difondre, tot i que també és important saber on són els límits de la intimitat”, matisa. Reconeix haver viscut algunes experiències negatives en el terreny com la d’un grup de 14 fotògrafs envoltant una dona que plorava, fet que considera un moment privat, però “té més impacte una dona que plora que un socorrista salvant una vida. Aquesta és la imatge que no ens agrada”. Però això diferencia entre “periodistes amb ànima i periodistes sense ànima”.

Òscar Camps i el seu equip van viatjar fins a l’Egeu per col·laborar en les tasques de rescat, però la situació que descriu és totalment diferent a la que esperaven. La indiferència dels guardacostes grecs i de Frontex (l’agència europea de control de fronteres) és potser el més frustrant. “Nosaltres hem anat a salvar vides amb les mateixes barques en les que arribaven els refugiats i ells, amb els seus grans equipaments pagats per tots, ens indicaven on havíem de dirigir-nos”.

Una bogeria”. Proactiva Open Arms ha assistit a 130.000 persones “hem vist moltes morts, però mai aquesta inoperativitat i aquesta ineficiència voluntària, legal i política de la UE per a socórrer als refugiats”, conclou.

Anuncis