Dimecres 13 de abril de 2016

Diana Zeyneb: “Entendre el context és fonamental per compartir la història”.

Diana Zeyneb, de pare iraquià i mare romana, va passar uns mesos amb tota la seva família en un camp de refugiats de Iugoslàvia quan només tenia set anys. La seva família paterna estava amenaçada a l’Iraq. “Com érem una família exemplar – el seu pare metge i la seva mare enginyera – no vam tardar en trobar asil a Canadà”. Va canviar de residència tantes vegades que quan va aconseguir l’estabilitat laboral es va donar compte que volia seguir viatjant.

La Diana va treballar per una ONG a República Democràtica del Congo a 2012, on va viure les conseqüències de la captura de la ciutat de Goma per part dels rebels. “El exèrcit de la RDC es va desplaçar a Minova i el Govern va perdre el control dels seus soldats”. Durant 10 dies, el conflicte va ser recollit per la premsa internacional. Però després del caos, tot el rebombori provocat va ser ignorat.

Les autoritats de Kinshasa van prometre un judici exemplar després de les denúncies de la comunitat internacional. El procés de Minova, celebrat a 2013, va posar davant d’un tribunal a 39 soldats del exèrcit acusats de violacions sistemàtiques a un miler de nenes, dones i homes. La Diana va retractar aquest esdeveniment històric, “el procés judicial més gran d’aquets tipus que s’ha viscut a RDC, en el que les víctimes varen ser assessorades per l’ONU i varen testificar amb la cara coberta per una màscara enviada per l’organisme internacional”. Les fotos del judici que va fer la Diana van mostrar al món la situació que la dona viu al país. “Elles amagaven el seu rostre i el seu nom; declaraven identificades per un número. En canvi ells, els acusats, ho feien a cara descoberta i inclús em cridaven per a que els hi fes fotos.”

La Diana ha tornat a la RD i ha tornat a parlar amb les víctimes “asseguren que les seves vides no han millorat des del judici, però que tornarien a declarar”

“Al món hi ha moltes històries que han de ser explicades”, comenta la Diana “hem d’intentar oferir un angle nou, un mode de representar una història, però ja no busco res que interessi a la premsa, sinó un tema que m’interessi i em commogui”.

Glòria Escudero, AAdas, “Els mitjans de comunicació haurien de fer un treball més didàctic en relació a la violència de gènere”

Glòria Escudero, de l’Associació d’Assistència a Dones Agredides Sexualment (AAdas), una entitat que ofereix assistència psicològica i legal a “supervivents” de violència de gènere. Rebutja la paraula “víctima” perquè contribueix a estigmatitzar a la dona i a fomentar la imatge d’un agressor estereotipat “una espècie de monstre”, quan en realitat el 70% de les agressions es produeixen dintre de l’entorn immediat. Escudero considera que “és important visibilitzar la violència contra la dona i els menors” perquè “el silenci només afavoreix als que exerceixen la violència” i explica que en moltes ocasions “els mitjans contribueixen a cronificar l’estigma”. En aquest sentit demana als mitjans de comunicació que “busquin les causes, recolzin la prevenció i facin un treball didàctic de cara a la societat”.

Josep Giralt, responsable de Comunicació de la Fundació Vicente Ferrer: “Jo prefereixo al home y la dona compromesa que a la fotografia compromesa”

Josep Giralt va parlar del seu passat com a fotoperiodista en diferents països del món a través de la seva vinculació amb Organitzacions no Governamentals. Va explicar la seva confusió respecte al que realment li motivava “em vaig adonar que considerava el fotoperiodisme una escapatòria personal que alimentava el meu ego quan la situació que retractava no em treia hores de son”. Giralt va citar al fotògraf francès Cartier Bresson “fer fotografies és posar el cap, l’ull i el cor sota el mateix eix”. Per tot això, Josep Giralt va renunciar a la fotografia “jo prefereixo als homes i a les dones compromeses que a la fotografia compromesa”, va dir. “El bon fotoperiodista és capaç de diluir-se en la fotografia a favor de la causa. Ha de mostrar empatia amb el dolor i el patiment aliè en detriment de un mateix i el seu ego. Aquí és on radica el seu autèntic talent. El periodisme i el fotoperiodisme tenen el deure de ser útils a la societat. Per això és tan important el seu paper, perquè dóna veu a qui altres ignoren, perquè quan la imatge ens fereix, ens sentim obligats a posicionar-nos i mobilitzar-nos. El fotoperiodisme és un instrument de promoció del humanisme i de la pau”. Giralt va concloure amb una cita de la fotògrafa nord-americana Eve Arnold, “el fotògraf, no la lent, és l’instrument.”

Anuncis