Crònica Jornada 1

[castellano]

Crònica Jornada 1: (11 de Desembre de 2018)

Per Raquel Artiles Gaillard

 

>>Àudio de la Jornada<<

 

Ana Palacios: Si no hagués vist que la fotografia pot canviar vides no m’hagués dedicat a això

 Ana Palacios, (Saragossa, 1972) va donar un gir a la seva vida als 37 anys. “Vaig veure per la televisió una voluntària de la Fundació Vicente Ferrer que es deia Sara Crespo i la feina que feia a l’Índia per a la rehabilitació de nens i nenes amb discapacitat. Irradiava força, energia i carisma. I em vaig dir: “jo vull fer això “. Fins llavors, aquesta llicenciada en Periodisme, que havia estudiat un màster de Cinema a Los Angeles, treballava per a diferents productores, com Fox o Paramount, produint pel·lícules americanes amb grans  pressupostos i treballant amb directors com Polanski i actors com Sean Penn o Orlando Bloom. “Era bona organitzant, però també em molestava el malbaratament d’aquesta indústria”.

El fet de conèixer la Sara Crespo va marcar el punt d’inflexió en la seva vida personal i professional. Va voler anar a l’Índia i ho va fer a través d’unes monges missioneres. Va viatjar fins a un orfenat d’un slum de Mumbai i allà va començar a retratar les persones que hi va trobar des de la distància “d’una nena hipocondríaca i pija. No sabia què faria amb les fotos”. Fins que un dels seus últims dies va conèixer el Raju, un nen afectat per la polio “nu i lligat a casa seva i, tot i així, somreia. Per primera vegada vaig sentir ràbia i dolor”.

Li van explicar que els seus pares havien de deixar-ho lligat per anar a treballar i evitar que rodés i es donés cops amb tots els objectes de la casa. “Llavors vaig descobrir que el món té altres paràmetres, que no podia mirar el món amb les meves ulleres de primer món i, encara menys, podia jutjar-ho… Va ser una lliçó d’humilitat i vaig entendre l’ombra en la qual viuen dos terços de la població”.

Va tornar a la seva rutina al món del cinema, i aquell nen la va acompanyar en els seus pensaments. L’Ana explicava la història del Raju als seus companys de rodatge i, en poc temps, va recaptar els 3.000 euros que necessitava per ser operat i tornar a caminar. Explicar la història commovia als altres i això va ser per a ella un descobriment. “Si no hagués vist que la fotografia tenia el poder de canviar vides, no m’hagués fet addicta”. Per això va decidir explicar no només la història dels que pateixen, sinó també dels que ajuden a través d’entitats sense ànim de lucre.

Durant uns anys va compaginar la seva activitat professional al cinema amb els viatges amb ONG. Després del viatge a l’Índia van seguir d’altres a diversos països de l’Àfrica subsahariana. “No m’identificava amb el periodisme de denúncia, sinó amb el que no surt en els diaris perquè ‘la pobresa no ven’. El que volia era aprofundir en cada història, donar-li context, buscar causes i crear una narrativa des de l’honestedat”, afirma.

El seu viatge a Tanzània la va portar fins a un refugi de nens albins. “En aquest país 1 de cada 4.000 habitants té albinisme i el gran problema és el càncer de pell. La seva esperança de vida és de 30 anys”. Va acompanyar els metges que tractaven les seves malalties i treballaven en la seva prevenció. El resultat és un treball commovedor que podem veure en ‘Albino’, el llibre que va publicar l’any 2016.

El següent va ser ‘Niños esclavos. La puerta de atrás’, publicat el 2018. En ell retrata la sortida de l’esclavitud infantil amb imatges recollides a Togo, Benín i Gabon. “M’interessa tota la intervenció que es fa per rescatar els nens i nenes que viuen en condicions d’esclavitud, com es treballa psicològicament tota aquesta violència, com s’aborda el tema amb els pares que els venen o amb els seus amos, com se’ls apodera i se’ls dona una capacitació professional”.

Ana Palacios afirma que l’honestedat és el motor del seu treball. “Fujo de la morbositat i el sensacionalisme. L’objectivitat no existeix, però sí l’honestedat”, conclou.

 

Maria Jesús Larios (Síndic de Greuges): Hi ha una regressió en l’aplicació de la ‘Convenció dels Drets de la Infància’

Per la Maria Jesús Larios, adjunta al Síndic de Greuges de Catalunya per la defensa dels drets dels nens i adolescents, “existeix una distància molt gran entre els drets reconeguts a la infància i la realitat”. La Convenció sobre els Drets de la Infància, aprovada el 1989 i recolzada per tots els Estats membres de l’ONU, el tractat més ratificat de la història, considera els nens i les nenes subjectes de ple dret.

Larios denuncia que “l’aplicació d’aquest tractat no és progressiu, sinó que en molts casos hi ha una regressió”. Aquesta situació és especialment latent en el cas dels nens migrants. “Hi ha partits polítics que qüestionen els seus drets d’acolliment i defensen un control de fronteres que xoca amb la Convenció i amb el principi de no discriminació”.

Una altra de les situacions que ha propiciat una regressió de drets va ser durant la crisi econòmica. “es van aplicar polítiques d’austeritat que van retallar partides socials que afecten directament a la infància”. Descriu com a Catalunya, l’àmbit on actua el Síndic, “el 27% de la població infantil està en risc d’exclusió i un 7% viu en situació de pobresa severa”.

Larios defineix la pobresa com la privació dels drets més elementals. Això inclou la pobresa nutricional, l’educativa, l’afectiva o l’energètica, que impedeixen el seu adequat desenvolupament. Tot això té com a conseqüència “una enorme desigualtat que es reflecteix en un major índex de fracàs escolar o de salut física i mental dels nens empobrits”.

La portaveu del Síndic de Greuges va explicar que existeixen xacres “invisibilitzades”, com el maltractament infantil. “Es calcula que un de cada cinc nens sofreix abusos sexuals” i denuncia que “falten iniciatives per avançar en la detecció. Tampoc hi ha lleis, ni dades ni estudis dedicats a això”.

 

Pablo Tosco (Oxfam Intermón): Hi ha alguna cosa que explica la pobresa: la desigualtat

El fotoperiodista Pablo Tosco, d’Oxfam Intermón, ha denunciat en la seva conferència ‘La infància, una altra víctima de la desigualtat’, que “la pobresa no és un fenomen meteorològic” en referència al fet que no es pot atribuir a l’atzar. “És la conseqüència de decisions polítiques, igual que passa amb les guerres”.

Tosco ha retratat la construcció de la pau a Angola, que va sofrir una guerra civil del 1975 fins el 2002, la més llarga d’Àfrica. Allà, va fotografiar la commovedora història de dues nenes professores. “Els docents havien estat assassinats, reclutats com a soldats o desplaçats”, així que els Germans Maristes, que realitzen missions al país, havien de comptar amb elles per poder consolidar, almenys temporalment, una estructura escolar a les comunitats on treballaven. Pablo Tosco també ha donat testimoni fotogràfic de la guerra de Síria. La imatge d’una nena amagada sota un pupitre reflecteix el terror, però també la rutina amb la que alguns éssers humans conviuen amb els conflictes bèl·lics.

El fotoperiodista ha ressaltat que “l’acompanyament de les ONG’s en contextos d’extrema vulnerabilitat per als nens com els campaments de refugiats és un luxe”.

 

 

>>Àudio de la Jornada<<